La setmana passada, mentre estava coent un bon munt de moniatos al forn de casa, vaig topar amb una recepta que em va cridar l’atenció. Es tracta del Cake de moniato que ens proposa l’Anna del Kiwi blau.Com que en aquell mateix moment s’acabaven de coure els moniatos que tenia al forn, vaig decidir reservar-ne un parell de ben macos per fer el pastís.
Vaig seguir les instruccions de l’Anna, amb la diferència que els moniatos els havia cuit al forn durant més d’una hora enlloc de bullir-los 15-20 minuts. Això va fer que la part més externa dels moniatos es torrés una mica i desvirtués el color carabassa intens propi d’aquest tubercle.
Ingredients:
2 moniatos grans
100g de farina
100g de sucre moreno
2 ous
6 cullerades soperes d’oli d’oliva
1 culleradeta de cafè de vainilla líquida
6 cullerades de rom
Preparació:
- Primer de tot, vaig coure els moniatos al forn. Jo els hi vaig deixar una hora, però segons la recepta de l’Anna, n’hi ha prou amb coure’ls 20 minuts.
- Com que no tinc passapurés –potser serà un altre encàrrec per als Reis Mags d’Orient d’aquest any- vaig triturar els moniatos amb l’ajuda d’una forquilla.
- Seguidament, hi vaig afegir l’oli, el rom i la vainilla i, després de barrejar una bona estona, vaig afegir-hi els ous prèviament batuts, el sucre i la farina. Treballar la massa va ser més feixuc del que em pensava i vaig haver de demanar ajuda al meu mindundi particular, que no té gaire gràcia a la cuina, però al menys té més força que jo.
- Un cop la pasta va estar ben barrejada –i quan ja havíem perdut les forces tots dos- vaig abocar la massa en un motlle prèviament untat amb mantega i farina. Vaig prémer una mica la pasta perquè no quedés cap forat i vaig introduir el pastís al forn a 160º durant 40 minuts, que és el temps que recomanava l’Anna.
- De totes maneres, com que el meu forn és una mica més lent que els de la seva espècie, passats els 40 minuts vaig punxar el cake amb un escuradents per comprovar el punt de cocció i, com que em va semblar que encara estava un pèl cru, vaig deixar-lo coure durant 10 minuts més.
- Un cop fora del forn, vaig deixar que el pastís es refredés abans de desmotllar-lo i, un cop tebi, en vam provar un trosset cadascun, com sembla que és tradició amb aquest pastís (l’Anna i la Cerise tampoc van poder esperar que el pastís fos fred del tot).
Com que van ser unes postres una mica improvisades i per casa no tenia gelat, ni xocolata, ni neules, ni cap dels mil acompanyaments que ens explica l’Anna, vaig decidir acompanyar el pastís amb una reducció de Pedro Ximenes, per donar-li una mica de dolçor, i una figa oberta per la meitat que va aportar un toc de color al plat.
