i

Empanadilles casolanes

Encara que siguin una menja humil i ben senzilla, les empanadilles sempre han tingut a casa nostra una reputació més que digna. De fet, moltes vegades penso que és el plat que em va ajudar a acabar de conquistar el meu enamorat, almenys el seu estómac...

Cada cop que hi ha empanadilles, a casa hi ha alegria general. A mi m’agrada preparar-les amb paciència i amor i a l’Aleix li encanta, sobretot, menjar-se-les. Digueu-li tonto!

Les preferides de l’Aleix són les empanadilles de carn, que preparo mesclant carn de vedella i de porc; jo prefereixo les tradicionals d’ou dur i tonyina. A vegades també en preparo de formatge, farcint les oblees de formatge tipus Caserio, o de sobrassada de Menorca que em porta la Cristina. Però segurament hi ha centenars de farciments possibles i a cada casa hi ha secrets i predileccions diferents. Per això m’agraden tant les empanadilles, perquè hi ha mil maneres de fer-les, però sempre agraden.

Avui us explicaré com preparo jo les empanadilles de carn i de tonyina. Les quantitats val més fer-les a ull perquè depèn molt del nombre d’empanadilles que prepareu. Jo, normalment, quan m’hi poso en faig un munt i després les congelo i en tinc per a diferents ocasions. És una feinada, però val la pena quan veus el congelador ple de safatetes.

Ingredients:
Oblees per a empanadilles de La Cocinera
Tomàquets de penjar
Cebes de Figueres

Pebrot verd
Pebrot vermell escalivat
Foie gras de porc
Ou dur
Olives verdes sense pinyol
Tonyina en conserva
Carn picada (meitat vedella, meitat porc)
Preparat d’herbes per a carn (romaní, farigola, estragó, sàlvia...)

Preparació:

Temps estimat: 1h per als farcits + temps de muntar

Primer de tot, piqueu bé les cebes i el pebrot verd i poseu-los a sofregir a foc baix. Mentre la ceba es va estovant, ralleu els tomàquets i afegiu-los a la cassola. Es pot fer amb tomàquet de pot, però no queda igual i, perquè quedi un gust excel·lent, empreu tomàquets de penjar. Notareu la diferència, tot i que la butxaca també se’n ressentirà...

Mescleu bé els ingredients i afegiu-hi un polsim de sal i un polsim de sucre, que ens ajudarà a atenuar l’acidesa del tomàquet. Apugeu una miqueta el foc i deixeu que el sofregit es vagi fent a foc mig.
Mentre el sofregit va fent xup-xup, ralleu els ous durs i mescleu-los amb la tonyina. Seguidament talleu les olives a rodanxes fines. Les olives poden ser farcides d’anxova o de pebrot. Si són d’anxova, afegiu-hi una mica de pebrot vermell escalivat. Barregeu tots els ingredients i deixeu-los en un bol gran.
Quan el sofregit sigui a punt, en poseu la meitat al bol de la tonyina i mescleu bé el tomàquet amb els altres ingredients. L’altra meitat del sofregit la reserveu a la paella.
En una altra paella hi fregiu la carn picada amb un polsim de sal i pebre i les herbes aromàtiques. Jo tinc un preparat especial per a carns que vaig comprar a la Plaça del Pi de Barcelona que hi dóna un gustet fantàstic. Si no teniu cap mescla hi podeu posar qualsevol herba que vagi bé amb la carn, com el llorer, el romaní, la farigola o l’estragó.
Un cop fregida la carn i ben esmicolada, afegiu-hi el sofregit de tomàquet que ens havia sobrat, procurant no passar-vos. Remeneu bé i incorporeu-hi el foie gras. Abaixeu el foc i aneu mesclant bé tots els ingredients. Apagueu el foc, poseu la carn picada en un altre bol gran i deixeu refredar.
Quan les dues pastes estiguin fredes comenceu a muntar les empanadilles: poseu una cullerada sopera de pasta de carn o tonyina en una meitat de l’oblea, procurant deixar lliures els contorns. Doblegueu l’altre meitat i premeu el contorn amb una forquilla.
Si heu fet un nombre considerable d’emapnadilles i en voleu congelar, us aconsello que tingueu preparades les safates necessàries i hi aneu col·locant les empanadilles a mesura que les feu. Aprofiteu el mateix paper que les separa per tal que no s’enganxin.
Quan descongeleu les empanadilles és molt important que les traieu del congelador el dia abans i que es descongelin de forma natural. Si no estan del tot descongelades és molt fàcil que s’enganxin i es trenquin, i si les descongeleu al microones és molt difícil trobar el punt.

Ja veieu que és una recepta fàcil però entretinguda. Si no teniu ganes de complicar-vos la vida podeu recórrer a farcits més senzills com el de formatge o sobrassada.

Espero que us agradi la recepta i que us animeu a fer-la!

Rap amb romesco de la iaia Maria

La recepta que us presento avui és molt important per a mi, perquè és la recepta estrella de la iaia Maria, la que prepara cada any pel dia de Nadal o per Sant Esteve, quan tota la família ens reunim per donar-nos els regals i celebrar que, un any més, estem tots junts a taula.

Aquest any, la iaia -que ja té 83 anys!!!- feia dies que patia perquè tenia por de no recordar-se de fer el romesco. En un paperet hi tenia anotats tots els ingredients i, dies abans, ja s’anava llegint la recepta per no deixar-se ni un pas.

El cas és que avui hem menjat rap amb romesco i marisc i, com cada any, el romesco de la iaia ha quedat fantàstic!!! Ja li he dit que l’any que ve vull anar a veure com el prepara i ,amb permís de la mare de l’Aleix, m’he declarat hereva d’aquest plat que a la nostra família ja és una tradició.

A continuació us escric la recepta del romesco, que he de confessar que jo encara no he elaborat mai. Segons la iaia, els secret està en la sobrassada i en picar tots els ingredients amb la mà de morter, com es feia abans.

Ingredients per a 4 persones:
1 ceba mitjana
1 tomàquet madur
3 alls
14 ametlles torrades
10 boletes de pebre
2 bitxos petits
2 talls de sobrassada
¼ d’oli
sal
1 tassa de cafè de vinagre

Preparació:

Temps estimat: tot un matí

En primer lloc, escaliveu la ceba, el tomàquet i els alls. Segons la iaia Maria, és molt important que les verdures s’escalivin a la brasa i no al forn, perquè si no el gust no és el mateix.
En el morter, piqueu primer el bitxo amb la sal i, a continuació, les ametlles, el pebre i els alls.
Un cop picats aquests ingredients, afegiu-hi la ceba, la sobrassada i el tomàquet sense llavors.
Quan estigui tot ben picat, afegiu-hi la meitat de l’oli, el vinagre i, mica en mica, hi aneu afegint la resta de l’oli.

Si teniu paciència i seguiu els consells de la iaia Maria, us quedarà un romesco que us en llepareu els dits!

La ignorància és atrevida

Tot i que no és el meu costum emprar el blog per exposar-hi temes extraculinaris, avui em sento amb la necessitat d’expressar una inquietud que, durant les darreres setmanes, em va turmentant.

Com tots sabeu, acompanyant algunes de les receptes d’aquest blog, hi apareixen vídeos que, alhora, es poden consultar a través de YouTube. Doncs bé, resulta que darrerament no faig més que rebre comentaris, alguns fins i tot insultants, recriminant-me que utilitzi el català per donar les explicacions de les meves receptes. Alguns dels comentaristes, fins i tot s’esforcen a recordar-me –per si no ho sabia- que vivim a Espanya i que la llengua comuna i que entén tothom és el castellà i que, per tant, la meva obligació és emprar la llengua comuna, la lengua de la nación, vaja.

No em sento, per res del món, separatista, ni tinc res en contra de la resta de l’estat, però, per si algú no ho sabia, jo pertanyo a Catalunya i aquí el català és una llengua tan oficial i tan digna com ho pugui ser el castellà.

En escollir el català com a llengua per al meu blog sabia que m’estava tancant una porta, ja que la gent de fora de Catalunya pot tenir algunes dificultats per a comprendre el català. Tot i així, he quedat gratament sorpresa amb algunes persones, com ara la Su de Webos-Fritos que, malgrat no conèixer el català, han fet un esforç per comprendre les nostres receptes i entendre una mica la nostra llengua.

Recordo, a més, que en aquest blog hi ha una opció per traduir els textos a altres idiomes i, tot i que les traduccions no són cap meravella, poden ajudar a comprendre les receptes.

Amb aquest escrit només pretenc reivindicar el meu dret a emprar la meva llengua, una llengua tan digna i tan reconeguda com qualsevol altra, i denunciar aquelles persones que, per ignorància o xenofòbia, condemnen tot allò que va més enllà de les seves ments retrògrades i limitades. És que també es veurien amb dret de recriminar a un anglès que emprés la llengua anglesa? O a un francès que emprés la llengua francesa? O a un alemany que emprés l’alemany? Assabenteu-vos-en d’una vegada: alguns catalans encara parlem i escrivim en català!!!e

Patagonia Beef&Wine

El dissabte passat, aprofitant els quatre dies de pont, vam decidir fer un dinar en família per celebrar que, per fi, la meva estimada cunyada ha acabat amb la dieta que l’ha portat de cap des d’abans de l’estiu, i l’ha acabat amb èxit rotund.
Per treure el ventre de penes, el meu sogre va escollir el restaurant Patagònia, un restaurant barceloní especialitzat en cuina de producte argentina.
Tot i que no vaig anar-hi gaire convençuda –el plat fort de la casa, com us podeu imaginar, és la carn de vedella i la carn no és el meu fort- l’àpat va ser d’allò més gratificant i vam passar una estona ben agradable en un menjador càlid i acollidor atès per uns cambrers més que professionals i amb mooooolta paciència.

El restaurant es troba a la mateixa gran via, per una zona de Barcelona que, ara que s’acosta el Nadal, és força agradable passejar. Només entrar, ens trobem en una zona tranquil·la on es pot prendre un aperitiu abans de seure a taula tot contemplant algunes de les ampolles de vi més reconegudes de la carta.
A dins, el menjador és senzill i acollidor, amb taules quadrades i rodones parades amb elegància i amb un clar predomini dels tons blancs i pedra.

La taula que ens va tocar estava just davant de la cuina i, a través d’una gran vidriera, vam poder contemplar el forn i els cuiners que anaven amunt i avall preparant els plats.

La carta, com ja em temia, tenia com a estrella absoluta la carn de vedella, fins i tot la majoria d’entrants i aperitius tenien la carn com a ingredient principal. Entre els plats principals hi havia un munt de plats de vedella diferents, segons la part de la bèstia o el tipus de cocció; gairebé no hi havia alternativa al beef que acompanya el nom del restaurant, només el pollastre a la planxa que va demanar l’àvia de l’Aleix i una brouchette mixta de pollastre i vedella que vaig demanar jo perquè no fos dit que no havia tastat la carn.

La veritat és que els plats que ens van servir van superar les nostres expectatives. I és que el restaurant Patagònia té ben merescudes les dues forquilles Michelin que li han estat otorgades.

De primer plat jo vaig demanar uns tagliatelle amb salsa de múrgoles que van resultar deliciosos i que van passar per més d’una forquilla.

Altres plats que van acudir a la nostra taula van ser l’empanada salteña, que és l’empanada criolla més emblemàtica farcida de carn, i un assortiment d’emanadilles tradicionals de l’Argentina (una de carn, una de pernil i formatge, una de blat i la darrera de ceba i formatge).

En vaig probar una punteta de l’Aleix i estava francament potent. El que no vaig provar van ser els ronyons de vedella que va demanar el meu sogre, que té una afició desmesurada pels menuts.

Els segons van ser encara més potents que els primers. El meu pinxo de pollastre i vedella i el pollastre a la graella de la iaia van quedar curts al costat dels filets que van demanar els comensals més carnívors. L’Aleix i el seu pare van demanar, com era de suposar, el plat més fort de la carta, el que els argentins anomenen “Ojo de bife”, que és la part més gustosa i més melosa del llom ample de la vedella. La meva sogra va demanar el medalló de vedella amb salsa de pebre verd i la meva cunyada, el tradicional filet de vedella, que els argentins anomenen “lomo” i consideren la carn més tendra i amb menys greix de la vedella. Tots els plats principals anaven acompanyats d’una guarnició a escollir entre amanida variada, assortiment de purés vegetals, patates rostides amb salsa de formatge, patates fregides o graellada de verdures. Evidentment, i com constata la carta, tota la carn de vedella és importada fresca directament des d’Argentina.

Vam acompanyar l’àpat un excel·lent malbec de procedència argentina, per fer honor als orígens del restaurant, que vam escollir entre una àmplia selecció que comptava amb vins de diferents procedències. També ens van servir uns pans exquisits acabats de fer, (de formatge, d’olivada o normals) que vam acompanyar de les salses que ens van oferir, entre les quals hi havia el famós chimichurri, un trinxat de verduretes crues i paté d’oliva negra. Molt bones totes i el chimichurri no excessivament picant!

Quan semblava que ja no esc cabia res més a l’estómac, va arribar el torn de les postres. La carta, que incloïa un nombre considerable de suggeriments, va ser prou àmplia per satisfer qualsevol paladar. L’Aleix i jo ens vam partir uns panqueques de dolç de llet i una mousse de tres xocolates. La mare de l’Aleix es va apuntar al panqueque i la seva germana al mousse, així que a la nostra taula no hi va haver gaire verietat. Totes les postres anaven acompanyades d’unes fulletes de menta i d’uns gerds que són, sene cap dubte, els més bons i més apetitosos que ha menjat mai. La mousse de xocolates estava deliciosa i els panqueques també, però pel meu gust estaven un pèl massa dolços, ja que a més del dolç de llet portaven sucre cremat per sobre...

Una experiència carnívora del tot aconsellable!

Risotto de bolets variats

Avui us torno a presentar una recepta de bolets, segurament la darrera d’aquesta tardor. La veritat és que encara em queda una safata petita de bolets congelats, però no voldria avorrir-vos amb tanta boletada, així que la recepta d’avui servirà de cloenda a aquesta tardor de bolets.
De les tres receptes que us he presentat darrerament amb bolets de temporada –les anteriors van ser el remenat de bolets i la botifarra amb bolets- aquesta és potser la més laboriosa, però veureu que no és gens difícil de preparar. A més, el resultat compensarà amb escreix el temps dedicat a preparar aquest plat.
Es tracta del promès risotto de bolets, que l’Aleix feia dies que esperava amb candeletes. Els bolets ens encanten de qualsevol manera, però amb risotto són fantàstics.

Ingredients per a 4 persones:

400g d’arròs
1 tassa de bolets variats picats ben fins
1 ceba de Figueres
1 pebrot verd
2-3 grans d’all
1 litre de brou d’au o de verdures
Sal i oli

Preparació:
Temps estimat: 45 minuts

Primer de tot piquem bé la ceba i el pebrot verd i els posem en una paella amb un rajolí d’oli i a foc mig.
Mentrestant, netegem els bolets i els piquem ben picadets. Jo he aprofitat els trossos més malmesos de l’altre dia, els que havien quedat al cul de la bossa i estaven més trencadets. Els he picat ben finet i n’he deixat uns quants més sencerets.
Quan la ceba estigui dauradeta, afegiu-hi els bolets, l’all picat i un polsim de sal. Jo, enlloc de picar-lo amb el ganivet, faig servir un exprimidor d’alls que vaig comprar a Ikea i que va força bé.
Deixeu coure les verdures i els bolets 5 minuts a foc mig i, acte seguit, hi afegiu l’arròs. Remeneu una mica i deixeu-lo coure un parell de minuts en sec.
Passat aquest temps, aneu afegint-hi el brou de mica en mica i sense deixar de remenar. És millor si teniu el brou calent: el podeu posar en un pot al foc del costat perquè es mantingui. Jo aquest cop he utilitzat brou de verdures i hi he afegit un potet del suc que van deixar anar els bolets l’altre dia en coure’ls.
Proveu l’arròs per comprovar el punt de sal i el punt decocció. Afegiu un polsim de sal, si cal, i quan l’arròs estigui al dente abaixeu el foc.
Afegiu al risotto un rajolinet de crema de llet i una nou de mantega. Remeneu bé, retireu del foc i deixeu reposar dos minuts.
Passat aquest temps, ja podeu emplatar i decorar el risotto amb una branqueta de julivert.

Ja veureu com us en llepareu els dits!!!

Llenguado meunière

El divendres al migdia, quan vaig arribar a casa, vaig veure que algú m’havia deixat un paquetet a l’escala. Era una bossa de la peixateria i a dins hi havia dos llenguados preciosos i unes branquetes de julivert. De seguida vaig sospitar que el present era de la meva veïna, és a dir, de la meva àvia, que sap que aquest setmana he estat empiocada i no he tingut gaires ganes d’anar a comprar amunt i avall.
I la veritat és que el peixet em va anar com anell al dit. En un moment vaig preparar dues bones amanides i em vaig posar a preparar els llenguados.
En un primer moment vaig pensar de fer-los fregidets, però feia temps que tenia ganes de preparar el llenguado d’una manera diferent i vaig optar per fer-lo a la meunière. El terme “meunière”, de procedència francesa, significa literalment “molinera” i s’aplica a tots els plats que s’elaboren arrebossats en farina.
El resultat va ser exquisit i el millor de tot és que és ben fàcil de fer!

Ingredients per a 4 persones:

4 llenguados pelats (podeu demanar que us els pelin a la peixateria)
80g de mantega
2 llimones
Farina
½ got de llet
Sal, pebre i oli
Julivert

Preparació:
Temps estimat: 30 minuts

Primer de tot, netegem els llenguados, els deixem escórrer i els eixuguem amb un drap de cuina o amb papers absorvents.
Preparem una paella amb la meitat de la mantega i un rajolí d’oli i la posem al foc.
Salpebrem els llenguados i els arrebossem passant-los primer per la llet i seguidament per la farina.
Quan l’oli estigui calent i la mantega ben fosa, fregim els llenguados fins que estiguin dauradets. Un cop cuits, els retirem de la paella i els posem en una safata de forn.
En una altra paella fonem la mantega i hi afegim el suc de dues llimones. Podeu reservar unes rodanxes de llimona per decorar el plat.
Aboqueu la salsa per sobre dels llenguados i empolvoreu-los amb una mica de julivert picat.
Poseu la safata al forn durant uns 10 minuts i el plat ja estarà llest.

Jo vaig acompanyar el plat amb una mica d’arròs integral, però ho podeu fer amb patates tallades a rodanxes fines o amb una menestra de verdures.

Remenat de bolets variats

Tal com us comentava en el post anterior, després de la compra del cap de setmana passat encara em quedaven força bolets per cuinar. Aquesta setmana vaig aprofitar una de les safates que tenia congelades per fer un remenat de bolets, un plat que tant a l’Aleix com a mi ens encanta.
Normalment, aquest plat el preparo amb bolets congelats de la Sirena o amb gírgoles i xampinyons, que n’hi ha tot l’any. Però aquest cop he pogut preparar un remenat de luxe, amb camagrocs, rossinyols, llenegues, trompetes de la mort i fredolics. Una delícia que, malauradament, no ens podem permetre tot l’any.

Ingredients per a 4 persones:

400g de bolets
1 ceba de Figueres
8 ous
2 grans d’all
Julivert
Sal i oli
Parmesà (opcional)

Preparació:

Temps estimat: 30 minuts

Primer de tot cal netejar el bolets i trossejar els més grans. Si feu servir xampinyons els podeu laminar o, si són més petits, els podeu tallar a quarts. Les gírgoles es poden tallar longitudinalment. Jo, aquest cop, m’he estalviat aquesta feina perquè ja tenia els bolets nets i trossejats de l’altre dia.
Seguidament, piquem la ceba ben fineta i la posem a coure a foc lent en una paella amb un rajolí d’oli.
Quan la ceba estigui dauradeta, hi afegim els bolets i els saltegem amb el foc una mica més fort.
Quan els bolets estiguin a mitja cocció hi afegim l’all i el julivert picats, i un polsim de sal.
Mentre els bolets s’acaben de coure batem els ous, hi afegim un polsim més de sal i un rajolí d’aigua. Aquesta mica d’aigua farà que el remenat quedi més flonjo.
Afegim els ous batuts a la paella i anem remenant, procurant que l’ou no s’enganxi ni formi qualls massa grans. Aquest és el moment d’afegir el parmesà perquè es vagi fonent amb l’ou. Aquest cop, però, nosaltres no l’hi vam posar per no desvirtuar el sabor dels bolets.
Quan l’ou estigui completament pres, retirem la paella del foc.
Per acompanyar el remenat podeu emprar uns bastonets salats, unes torradetes o, com he fet jo en aquest cas, podeu torrar vosaltres mateixos unes llesques de pa de motlle i partir-les en forma de triangles.

Botifarra amb bolets de temporada

Una de les coses que més m’agrada de la tardor és que és temporada de bolets i, amb els bolets, siguin de la mena que siguin, podem fer mil plats diferents i sempre exquisits. Un dels meus plats preferits és el risotto: de rovellons i botifarra, de trompetes de la mort, de funghi porcini (ceps). Tots els risottos amb bolets queden fantàstics!

La setmana passada vaig anar al mercat amb la intenció de comprar carxofes i rovellons per acompanyar el cabrit que tenia pensat cuinar per al dinar en família de diumenge. La parada on compro normalment la fruita i la verdura, la dels germans Cárcel, no tenia ni un trist bolet. En canvi, a can Cuevas havien adaptat tota la parada que tenen a fora per exposar-hi un munt de bolets de diferents varietats. Hi havia rovellons de Navarra –malauradament els d’aquí ja s’han acabat- de diferents mides i diferents preus.

Els que vaig comprar per al dinar del diumenge, que eren mitjanets tirant a grans, em van sortir a 10 euros el kilo. Però al costat dels omnipresents rovellons lluïen, no menys orgullosos, els rossinyols, els camagrocs o rossinyols de pi, les trompetes de la mort, els fredolics, les llenegues... No em vaig poder resistir i vaig demanar a la mestressa que me’n posés un quilo barrejant les diferents varietats.

Seguint el consell de la mestressa, vaig netejar bé tota la boletada i, després de tallar en quatre els bolets més grans, vaig coure tots els bolets en una cassola amb un raig d’oli, però sense posar-hi l’all i el julivert. Vaig posar els bolets saltejats en diferents safates i, un cop freds, vaig posar dues de les safates al congelador.

La tercera safata de barreja de bolets ens la vam menjar el dissabte acompanyats d’una botifarra de pagès que havia comprat a Ca l’Albert. Només va caldre, just abans de menjar, tornar a passar els bolets per una paella i afegir-hi una picada d’all i julivert.

El dinar de diumenge també va ser molt tardorenc: un aperitiu de figa amb formatge de cabra i un altre de formatge brie amb codony i, de plat fort, el cabrit arrebossat acompanyat de carxofes fregidetes i rovellons saltejats amb all i julivert. Llàstima que no vam pensar en la càmera de fotos perquè la taula feia goig de veritat.

I encara em queden dues safates de bolets per cuinar. Amb una farem un risotto de bolets, que a l’Aleix li encanta, i amb l’altra un saltejat o un remenat de bolets.

Menjars com aquests em fan sentir que, tot i que cadascú té les seves preferències, les estacions de l’any tenen un sentit i cal fer el possible per respectar aquest cicle.

Els panellets de la Irene

Receptes cedides per Irene Tortajada

Un cop més, la Irene, la meva alumna-chef, ha fet uns panellets fantàstics que m’han deixat ben parada, no només per la seva professionalitat sinó, especialment, per la seva originalitat.
Avui he obert el correu i he vist les fotografies i un breu escrit que ens explica com fer cada modalitat de panellet. I com que la Irene, a més d’una excel·lent cuinera, és molt generosa, m’ha donat permís per publicar al blog els seus secrets.

Així que aquí els teniu:

Ingredients per a pasta de panellets de xocolata:
-Pasta de panellets
-1/4 del pes de la massa en xocolata (jo vaig utilitzar Nestlé postres)

Per al panellets de xocolata en forma de flor, simplement es fan boletes amb la massa per despréss aixafar-les formant així els pètals. Al mig dels quatre pètals s'hi posa una ametlla torrada. Per a aquesta variació de panellet no fa falta cocció, ja que un cop refredada la xocolata ja agafa una consistència agradable. Finalment ho he decorat amb una mica de xocolata blanca sobre els pètals.

Per als panellets marmolats s'estén la massa de panellet formant una capa fina. Un cop estesa, es posa al damunt la mateixa quantitat de massa de xocolata i es repeteix l'operació. Després s'enrosca fins obtenir un cilindre de massa, del diàmetre que es desitgi. S’impregna de clara batuda i s'arrebossa d'ametlla picada. Finalment es talla en peces petites. Pel que fa a la cocció, he seguit la pauta que s’explica al primer post de panellets.

Per als panellets d'eriçó es fan boletes de massa de panellet, es fa la forma d'un morro al davant, i s'hi claven els pinyons de manera que semblin les punxes de l'animal. Un cop cuits, es decoren detallant els ulls i pintant les punxes amb xocolata.

No sé a vosaltres què us semblen aquests panellets. Jo ja he pres nota per a l’any que ve. Tots m’han semblat fantàstics i molt creatius. El millor, sens dubte, el panellet-eriçó!

Panellets 2009

Aquest any, un cop més, la darrera setmana de novembre ha estat plena d’activitat i creació. Aquestes dates, tot i que em sento més trista perquè el dia és més curt i es fa fosc de seguida, tenen un punt de màgia que gira entorn de la festa de Tots Sants.

A casa, des de que era ben petita, sempre ens reuníem una tarda per fer els panellets, i a mi aquesta tradició em meravellava perquè no estava gaire acostumada a veure tota la família a la cuina treballant de valent i com autèntics professionals. Cadascú tenia la seva especialitat: el meu pare era l’encarregat d’elaborar els bolets de xocolata seguint el mític truc de l’ampolla, la meva mare feia uns panellets de pinyons perfectes amb el mètode infalible de la tassa de cafè i la meva germana i jo ajudàvem amb el que podíem embadalides davant de l’activitat frenètica dels nostres progenitors.

Però el que més em fascinava era el resultat final: un munt de panellets de diferents formes i coloraines presentats en safates de cartró amb els mantellets blancs de paper. Quan arribava la nit de la castanyada tothom felicitava la meva mare i amb raó, perquè les safates de panellets feien un goig impressionant.

Des que ja no visc a casa els pares, he intentat continuar a casa meva aquesta tradició tan emotiva i tan arrelada a la meva família. Aquest any, la meva germana no va poder venir a casa perquè sortia massa tard de la feina, però es va afegir a la marató la Cristina, una companya de feina de la qual us he parlat en més d’una ocasió. La meva mare, tot i que també va plegar tard de la feina, va passar una estona per donar-nos un cop de mà amb els panellets de pinyons, que són la seva especialitat, i pintant els panellets amb el rovell d’ou.

Vam començar la panelletada cap a les cinc de la tarda i vam acabar gairebé a les onze de la nit. El resultat: 191 panellets, més 30 o 40 que es va endur la Cristina a casa seva per al seu marit i els seus nens, el Lucas i l’Ignasi, que segur que es lleparan els dits amb el bé de Déu de panellets que va fer la seva mare.

Però no us penseu que tot aquest munt de panellets són per a nosaltres. Em sembla que si ens arribéssim a menjar tots aquest panellets nosaltres sols, les bàscules de casa petarien en dos dies! Dels 191 panellets en van sortir un parell de safates per a l’Ester, una safata més gran per a la Júlia, dues safatetes petites per a les iaies, una altra de ben plena per als meus pares i els meus tiets i, finalment, una darrera safata que compartirem avui amb l’Àlex i l’Eli, que ens conviden a sopar a casa seva i a menjar castanyes i moniatos.

En el vídeo que teniu a continuació, podeu veure com vam fer els panellets. El dia abans vam preparar la massa, cadascuna a casa seva, per tal que reposés 24 hores. L’endemà va començar la panelletada a sis mans: les meves, les de la meva mare i les de la Cristina.

Els passos per elaborar la massa i els diferents tipus de panellets els trobareu explicats amb tot detall a Fent panellets en família. L’única innovació d’aquest any han estat les boles de coco guarnides amb xocolata que vaig fer per aprofitar el coco que havia sobrat, la clara d’ou i la xocolata desfeta dels bolets.

Per fer les boles de coco només cal mesclar ben mesclat el coco amb el sucre i les clares d’ou. Si cal, hi podeu afegir una miqueta d’aigua perquè es lligui més bé. La quantitat de sucre pot variar segons els gustos. Com que nosaltres no som gaire amants del dolç, jo hi poso la meitat de sucre que de coco. Un cop fetes les boles, les posem en un plat. Introduïm la xocolata fosa en una màniga pastissera de plàstic, hi fem un petit forat amb una agulla i decorem les boles amb filets de xocolata. Un cop guarnides, les posem a la nevera i, a l’endemà, ja estaran llestes per menjar.

Espero que us animeu a fer els vostres panellets i us animo a compartir aquesta tasca amb la família i els amics, ja que és la millor manera de passar-ho bé metre es va treballant. A tots i a totes, bons panellets i bona castanyada!

Pastís d’aniversari

Com ja debeu haver esbrinat els seguidors més fidels d’aquest blog, aquest any les meves amigues badalonines i jo hem complert la trentena. La darrera a afegir-se al club ha estat la Sara, la més jove de totes, però que ja no ens pot fer enveja passant-nos els seus vint-i-pico pels morros. Jeje! Algun dia havia d’arribar l’hora...

El pastís que us mostro en l’entrada d’avui ja fa temps que el vam fer per celebrar l’aniversari de la Raquel. Les úniques que estàvem per Badalona amb prou temps disponible érem la Mariona i jo i, enlloc de comprar-li un detallet, com hem fet en altres ocasions, vam decidir complicar-nos la vida i posar a prova la nostra vena d’artistes.

Vam anar a la Bruixa Pirula, la tenda de llaminadures més cèlebre de Badalona, i vam fer un bon carregament per guarnir el nostre pastís. A Can Boter, un altre dels establiments més genuïns de la nostra ciutat, vam comprar una base de porexpan que ens serviria per elaborar les bases del nostre pastís. Amb aquest material i uns quants escuradents ja teníem tot el necessari per muntar el nostre regal d’aniversari.

El primer que calia fer era retallar les dues bases circulars de porexpan i unir-les amb ajuda dels escuradents. Un cop muntada la base, només cal una mica d’imaginació per anar decorant tot el pastís. Nosaltres vam començar amb una base de núvols d’espirals i maduixots vermells. L’espai entre els dos pisos el vam cobrir de cors de préssec.

La base més petita la vam folrar amb ous ferrats de gominola, que van ser els més difícils d’enganxar perquè els escuradents costaven més de clavar.

La part superior del pastís la vam acabar de gayrnir amb plàtans, maduxetes, mini-flams i altres llaminadures i, al bell mig del pastís, hi vam posar cinc cucurutxos de maduixa que li van donar un toc més monumental.

A la mateixa tenda de llaminadures ens van proporcionar el paper transparent i les cintes de color per acabar d’embolicar la nostra obra d’art.

Vam passar una tarda estupenda, decorant, clavant escuradents i enduent-nos, només de tant en tant, alguna llaminadura a la boca... El dia senyalat, vam necessitar la complicitat de l’Aleix per portar el pastís a casa de la Raquel.

La festa va ser autèntica, autèntica, com les que fèiem quan érem petites: amb patates, ganxitos i pa bimbo amb nocilla. Espectacular! I el pastís, com no podia ser d’altra manera, va triomfar...

Flam de coco

El cap de setmana passat vaig preparar uns flams d’ou individuals que van tenir força èxit però que m’han portat mil maldecaps perquè vam fer el vídeo amb la càmera nova i el format que surt per defecte sembla que s’ha confabulat contra mi per no deixar-me muntar el maleït vídeo. Tan cansada he acabat dels refotuts flams d’ou que aquest cap de setmana he decidit repetir la recepta, però no m’he pogut estar d’afegir-hi alguns ingredients –aquest cop el flam porta coco rallat- i, ja que sembla que el cap de setmana ha anat de canvis de format, també he canviat el format del flam –aquest està fet amb un sol motlle allargat.

Ingredients:

600ml de llet sencera
6 ous
6 cullerades de sucre
6 cullerades de coco rallat
1 branqueta de canyella
6 cullerades de sucre per al caramel

Preparació:
Temps estimat: 20 min + 1h de cocció

Primer de tot prescalfem el forn a 150º
A continuació, posem sis cullerades de sucre i un rajolinet d’aigua en un cossi per fer el caramel. Veureu que fondre el sucre per obtenir-ne caramel exigeix una mica de paciència i anar passant per diferents fases fins que el caramel és líquid i arrenca el bull tornant-se de color marró fosc.
Aleshores és el moment d’abocar el caramel al motlle on farem el flam mirant que s’escampi també una mica per les parets. Així el flam agafarà més coloret. Penseu que aquesta operació s’ha de fer molt ràpid perquè el caramel es solidifica en un obrir i tancar d’ulls.
Mentre el caramel va passant per les diferents fases de fusió, podem anar preparant els altres ingredients: posem la llet, el sucre, el coco i la branca de canyella en una olla i deixem que bulli 10 minuts. Seguidament, traiem l’olla del foc i la deixem tapada 10 minuts més.
En un bol a part batem els ous fins que veiem que comencen afer escuma. Passats els 10 minuts d’infusió hi afegim la llet amb el coco rallat, mica en mica i remenant suaument.
Finalment, aboquem el contingut del bol al motlle sobre el caramel que ja estarà gairebé sòlid i introduïm el motlle en una safata de vidre plena d’aigua per coure el flam al bany maria. És important que l’aigua cobreixi la meitat del motlle, no més.
Posem la safata al forn i la hi deixem durant una hora o fins que el flam hagi quallat. Vigileu que l’aigua de la safata no bulli, perquè si no el flam sortiria ple de foradets.
Per comprovar que el flam ja està pres només cal moure una mica el motlle i, si veieu que encara està líquid, el deixeu al forn uns minuts més.

Aquí teniu la recepta del flam de coco en un format ben apetitós. Jo me’n vaig a barallar-me una estona més amb els maleïts flams d’ou que no sé si us podré presentar mai, almenys amb el vídeo muntat!

La panxa del bisbe

Feia temps que el Pansu i la Lupe ens parlaven molt bé d’un restaurant de tapes del barri de Gràcia. Després d’un intent fallit de provar-lo –els dilluns tanquen per descans del personal- fa uns dies vam trobar l’ocasió de complir el nostre esperat àpat.

El restaurant està ubicat en un local petit i discret del carrer Rabassa, concretament al número 37. L’entrada crida l’atenció per les enormes portes de fusta amb grans finestrals en forma d’ull de bou. El local, ambientat amb llums tènues i predomini dels tons ocres, té una cabuda per set o vull taules.

Foto extreta de la web Flickr

La cuina d’aquest singular restaurant inaugurat el 2007 deu molt al seu jove chef, Xavi Codina, que, després d’haver treballat amb alguns dels grans chefs catalans, va decidir muntar el seu propi restaurant oferint la seva cuina elaborada i personal a un preu més que raonable.

La carta de La Panxa del bisbe ofereix la possibilitat d’escollir entre un menú degustació que surt per 25 € (beguda i cafès a part), diverses tapes d’autor que es van renovant freqüentment i diversos plats, dels quals també és possible demanar mitja ració.

Nosaltres vam optar per demanar algunes de les suggerents tapes de la carta, assessorats per la cambrera, que va ser més que correcta durant tot el sopar i ens va saber aconsellar tenint en compte els nostres gustos i la copiositat de les racions.

Un dels plats típics de la casa que no podia faltar van ser els musclos amb acompanyament que podeu veure a continuació. Els musclos eren fresquíssims i deuria ser l’època perquè eren enormes i molt gustosos. El cruixent de les patates amb el punt dolç de la ceba caramel·litzada va ser molt sorprenent.

Una altra tapa que ens va entusiasmar va ser el pa de coca amb sobrassada de Mallorca i formatge. Deliciosa, encara que tot un clàssic.

Més original va ser el montadito de salmó marinat amb alvocat, tot i que pel meu gust el vaig trobar una mica massa picant i la fortor de les espècies desvirtuava una mica el gust del peix. La resta de comensals, però, el van trobar ideal...

Un altre plat tradicional però combinat de forma molt original va ser el foie micuit acompanyat amb llenties pardines i coulis de fruits vermells. El foie estava exquisit, però vam preferir acompanyar-lo amb pa torrat, i les llenties ens les vam menjar després.

El plat fort de la nit va ser l’hamburguesa de magret d’ànec amb brie i figa confitada. Només escriure la combinació d’ingredients ja se’m fa la boca aigua. I la veritat és que estava boníssima. Fins i tot jo, que no sóc gens amant de la carn poc feta, la vaig tastar i em va semblar exquisida.

Abans de passar a les postres, vam demanar a la cambrera que ens aconsellés una darrera tapa i, seguint el seu suggeriment, vam acabar el nostre tiberi amb un burrito de pollastre també un xic picant però molt encertat.

A l’hora de les postres ja etàvem força plens i vam decidir compartir un brownie de xocolata entre tots tres (la Lupe ja no podia més).

L’àpat va ser molt agradable, tant pel menjar com per l’ambient acollidor i calmat de la sala. El preu va ser més que raonable i el servei atent i correcte. Hi tornarem segur!

Pizza de tomàquet cherry, formatge de cabra i olivada

Des que vam descobrir la massa finíssima per a pizzes de la marca Buitoni, l’Aleix i jo ens hem tornat a aficionar a preparar les pizzes a casa. Quan faig sofregit per a la pasta o per a les llenties, en preparo més del compte i el congelo en pots de vidre, que van la mar de bé per quan vols preparar alguna cosa en poc temps, com per exemple una pizza.

L’altre dia, tornant del gimnàs, vaig arribar a casa tan esgotada que no tenia esma per fer res. I quan vaig veure la massa fresca per a pizzes em vaig sentir salvada. Vaig descongelar un dels potets màgics de sofregit, vaig buscar una mica per la nevera i, en un obrir i tancar d’ulls, ja tenia el sopar llest.

Per fer aquesta pizza em vaig basar en una quiche que prepara la meva amiga Núria i que jo també he provat més d’un cop –tot i que no aconsegueixo mai que em quedi tan bé com a ella. L’únic que vaig canviar va ser la pasta brisa per la de pizza i els ous i la crema de llet pel sofregit de tomàquet i ceba.

Ingredients:

Una massa fina per a pizzes
3 cullerades de tomàquet fregit
200g de formatge emmental
1 rulo de formatge de cabra
Tomàquets cherry
Paté d’oliva negra (olivada)
Alfàbrega
Un rajolí d’oli d’oliva

Preparació:
Temps estimat: 10 minuts + 15 min de cocció

Desenrotlleu la massa de la pizza i escampeu-hi per sobre tres o quatre cullerades de tomàquet fregit. Jo, en aquest cas, vaig fer servir el sofregit que m’havia sobrat dels espaguetis del dia anterior, però si no en teniu podeu fer servir tomàquet de pot.
Poseu per sobre el tomàquet un paquet de formatge ratllat de tipus emmental. A mi m’agrada més que la mozzarella perquè és més gustós, però sobre gustos no hi ha res escrit...
Per sobre el formatge ratllat poseu-hi els tomàquets cherry partits per la meitat, el formatge de cabra a trossets, el paté d’olivada ben escampadet i l’alfàbrega picada. En aquest cas, com que no tenia alfàbrega fresca n’hi vaig posar de la que ve envasada en tubets de plàstic, però fresca és molt millor. Si no teniu olivada, podeu posar-hi olives negres senceres.
Regueu la pizza amb una mica d’oli d’oliva i poseu-la al forn fins que estigui a punt. Jo la deixo uns 15 minuts, però cal estar alerta perquè la massa és molt fina i de seguida queda torrada.
Podeu acompanyar la pizza amb unes fulles d’enciam, com ho he fet jo, o simplement tallada a trossos. I us pot pot servir com a plat únic per sopar o com a aperitiu davant d’un sopar amb amics.

Un dia d’aquests us presentaré la quiche de la Núria que també queda boníssima.